Quant d’impressionable era una noia de vint i pocs anys al Londres del 2003? A la motxilla només hi portava quatre mudes, una guia de la ciutat, una Kodak compacta i un parell de carrets. Les fotos d’aquella escapada primaveral ja es deuen haver esgrogueït. Qui sap on paren. Només recorda flaixos: dormir en un sofà en un pis compartit al barri d’Angel, menjar noodles picants pel carrer, ballar com una mala cosa en un bar a prop de Camden Town, passar una tempesta dins d’una cabina telefònica… N’hi ha un de recurrent: una exposició a Whitechapel. Va trobar-se-la per casualitat, mentre esperava que l’amiga gironina acabés la seva jornada laboral. Va entrar-hi sense saber res ni de la galeria d’art ni de Cristina Iglesias. I en va sortir flipada. D’aquest viatge que el temps ha anat diluint, sempre se n’ha salvat un sostre en suspens, un recorregut laberíntic, unes gelosies enormes i una vegetació tan irreal com claustrofòbica. Potser no va acabar d’entendre les intencions de l’artista, però van plantar-li una llavor.
