Montse Albets i les modes de la narrativa actual

No se sap si la Maria Ridaura, la protagonista de Només terra, només pluja, només fang, primera novel·la de Montse Albets (Mataró, 1977), quan torna al mas familiar de la seva infantesa, és conscient d’estar complint al peu de la lletra el que mana una de les directrius de la narrativa dels últims temps. Ja sigui perquè es queden sense feina —Sola, de Carlota Gurt, i Fòrvid, d’Elena Bartomeu—, ja sigui perquè se’ls fa insuportable l’explotació laboral a la ciutat —Mamut, d’Eva Baltasar—, ja sigui perquè la mort d’algun familiar així ho exigeix —L’estiu del gaig blau, de Jordi Font—, ja sigui perquè en algun lloc s’han de passar les vacances d’estiu —Com un batec en un micròfon, de Clara Queraltó, i Les petites mentides, de Maria Guasch—, bona part dels herois de la ficció d’ara mateix protagonitzen un èxode cap al món rural. No se sap, tampoc, si la Maria Ridaura, un cop instal·lada a Ca la Viuda, s’adona de la fidelitat que la seva conducta manté amb una altra de les directrius que domina el panorama literari actual, la relació amb l’ultramon loquaç: tal com passa a Fins a l’última pedra, de Berta Creus, tal com passa a Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà, tal com passava a Argelagues, de Gemma Ruiz, la Maria Ridaura dialoga amb les dones difuntes de la seva família —l’àvia i la mare—, i la memòria se li il·lumina amb records i amb la revelació d’algun secret. La Maria Ridaura, en fi, com les heroïnes de les novel·les d’Eva Baltasar, com la protagonista d’El silenci dels astronautes, de Laia Fàbregas, com Mammalia, d’Elisenda Solsona, també ha d’experimentar —impossible evitar-ho— el que constitueix la tercera directriu imperant ara mateix: les dificultats, els traumes o les molèsties que comporta la maternitat.